31.7.08

Carta de una madre saharauí

No sé cómo empezar este escrito. Ni siquiera sé si alguien quiere dedicar unos minutos a escuchar mi desgracia.
Todo comenzó el 15 de diciembre de 2005, cuando me enteré de que mi hijo había sido secuestrado por las autoridades marroquíes. Mi vida se vio envuelta en un camino de dolor y sufrimiento por la desaparición forzosa de mi querido hijo.
He agotado todas las vías "legales", si es que se puede hablar de legalidad cuando los que ocupan nuestra tierra tienen un desprecio total por los derechos humanos más elementales.He implorado y he suplicado a cualquiera que pudiera tener alguna relación con el caso de mi hijo. He tocado a todas las puertas para saber de su caso.
Lo único que he recibido son rumores que me queman el alma y me rompen el corazón: que lo habían trasladado junto a sus compañeros de la cárcel de El Aaiún a otra en Marruecos; que bajo tortura murieron dos del grupo; que otros quedaron discapacitados o mutilados?
Las preguntas me angustian y no me dejan dormir, ¿dónde estará mi hijo?, ¿estará vivo o habrá corrido la peor suerte?, ¿podrá soportar las tristemente célebres torturas marroquíes?,¿cómo son sus noches?...¿y sus días?, ¿cómo puede sucederle esto a mi hijo, que nunca ha hecho mal a nadie, ni ha matado a nadie, ni ha robado a nadie?
Su único delito es el haber expresado explícitamente en manifestación pacífica el sentir y el deseo de todos nosotros. Lo que es la realidad. Somos saharauis, no somos marroquíes y reivindicamos nuestro derecho a la autodeterminación e independencia.
Cuando deambulo mirando sin nada que ver, pienso que llegará un milagro, pero los milagros parecen haber roto hace tiempo su alianza con los más débiles.
Me vence la impotencia y me doy cuenta de que mi caso es insignificante para el mundo, que no es más que un número que se añade a tantos otros.
Me doy cuenta de que nosotros, los saharauis, valemos muy poco a ojos de un mundo en el que reina la ley del más fuerte.No me queda más que encomendarme a Dios e implorar con desesperación la justicia divina ya que parece que la comunidad internacional es indiferente a nuestras plegarias.
Aún así, quiero lanzar un grito de desesperación e impotencia con la esperanza de que llegue a oídos receptivos. Para que en este mundo globalizado también se luche por que los derechos humanos se globalicen también y que los saharauis disfrutemos de ellos. En particular, apelo a todos los pueblos de España para que nos estrechen su mano solidaria en la misión de buscar el paradero de mi hijo y sus compañeros.
Puede que un día, ojalá no lejano, me encuentre con mi hijo, tenerle entre los brazos de nuevo y que nuestras vidas recuperen la normalidad. Necesito conseguir que David vuelva a vencer a Goliat.El caso de mi hijo no es único en el Sahara Occidental. Hay demasiadas madres saharauis que están en la misma situación que la mía.


Esta carta me ha llegado a través de mi amigo Lancho. Nos pide la máxima difusión y tras leerla, como madre que soy, entiendo el porque es tan importante su difusión. Deseo que esta y todas las madres puedan abrazar a sus hijos e hijas.

25.7.08

MÚSICA


Tras muchos intentos y de la ayuda inestimable de Bea ¡¡¡lo he conseguido!!!

Como habreis notado, al visitar mi blog suena mi música (si no es así decidmelo). Es la música que me gusta y que quiero compartir con vosotros y vosotras. La lista ira creciendo, por que acabo de descubrir como hacerlo y poco a poco iré subiendo canciones.

21.7.08

Després del congrés



L’XIè congrés del PSC ha estat esgotador físicament parlant, però alhora enriquidor.
Ha estat un congrés tranquil on les coses s’han dit pel seu nom. Vam començar aprovant per unanimitat l’informe de gestió del Primer Secretari, vam continuar aprovant les esmenes presentades al document marc i vam acabar triant la nova Executiva Nacional, amb Isidre Molas com a President i José Montilla com a Primer Secretari. També vam aprovar una declaració de principis (aquí la podeu llegir ).
Hi ha dues frases que vull destacar:
· Lliçons de català acceptem les que calguin, però de catalanitat no n’acceptem ni una. José Montilla.
· Catalunya sap on va si nosaltres, els i les socialistes, fem el camí. Manuela de Madre.
Com he dit, ha estat un congrés enriquidor. Ara continuarem treballant per fer el camí per la ciutadania de Catalunya.

20.7.08

La Catalunya que sap on va

Aquest és l’eslògan sota el que hem treballat aquests tres dies de congrés.
Primer he de demanar-vos disculpes per haver trigat una mica en publicar tot el que he viscut durant el congrés, però després de tres dies d’intens treball i emocions fortes, he volgut descansar i reflexionar.
He vist que alguns companys i companyes han anat fent entrades als seus blocs cada dia, però jo estava massa esgotada per fer-ho.
Avui us explicaré les vivències personals i més endavant les politiques. Hem treballat molt: comissions, informes de gestió, reunions; però també hem tingut estones lúdiques, poques, però les hem tingut. Ens hem retrobat i conegut, hem xerrat i rigut, i hem aplaudit fins a fer-nos mal a les mans, però amb moltes ganes.
Personalment, he viscut moments mot divertits, i també molt emotius, sobre tot a la clausura, quan tots i totes, en peu i satisfets per la feina feta, hem cantat “L’Internacional” i “Els Segadors”. He pensat en la meva àvia. Ja hi tornem. Ho deixo. La propera serà la vivència política.

17.7.08

11è congrés del PSC

Demà comença l’11 congrés del PSC. Tres dies d’activitat política on aprovarem o no la gestió de l’executiva sortint, aprovarem o no les esmenes presentades a la ponència marc per les diferents agrupacions i triarem nova executiva nacional.
Ens retrobarem, ens coneixerem, intercanviarem punts de vista, projectes...
Els i les socialistes de Catalunya decidirem quines línees i quins objectius ens marquem pels propers quatre anys, quatre anys en els que treballarem per que la justícia, la igualtat i la llibertat no siguin només paraules, sino que continuïn sen objectius.

16.7.08

ANTE EL MALTRATADOR, TOLERANCIA CERO


"Ante el maltratador, tolerancia cero"
Este es el lema de la campaña del Ministerio de Igualdad. Esta campaña busca el impacto social y la implicación de toda la ciudadanía contra la violencia de género, poniendo énfasis en el aislamiento social del maltratador. La campaña tiene materiales dirigidos a los hombres, a las mujeres y a las criaturas.
TU TAMBIÉN PUEDES CONTRIBUIR A LA CAMPAÑA: "Ante el maltratador, tolerancia cero"
Esta campaña dispone de materiales para TV, radio, carteles y para internet. En el canal youtube: "
Contra la Violencia de Género" encontrareis diferentes vídeos de la campaña que os animo a difundir en vuestros blocs.
En la web del
ministerio de igualdad encontrareis todo el material de la campaña y la intervención de la ministra.

4.7.08

L'estiu

Ja hem passat la Festa Major, la revetlla de Sant Joan i també som campions d’Europa. S’acosten les vacances i fa molta calor. Es el que té l’estiu.
Per cert, parlant de Festa Major. Es van canviar les dates i va ser un gran encert. Mai havia vist la Plaça Major tan plena el dissabte de festa. Vaig pensar: “per la revetlla no hi haurà gaire gent, ja que es pont i ja ha passat la Festa Major”. Doncs em vaig equivocar. Crec que deu ser la revetlla amb més participació. Potser el que calia era separar les dues festes.
Ara recordo que algun grup polític va dir que això de canviar les dades no tenia ni solta ni volta (no ho van dir així però més o menys). Però com sempre, no reconeixeran el què. També aquest mateix grup, a demanat a tot els foros on a pogut, inclòs el Ple Municipal, que se’ls convoqués a la comissió de festa major, cosa que es va fer el primer dia, que hi van ser, i que ja es va quedar per la següent reunió, però, com es normal, si estàs de xerrera amb la persona que tens al costat no t’enteres. I resulta que es que ningú els a dit res. De tota manera, si un tema t’interessa realment, demanes informació i persegueixes el tema, no esperes a que et busquin. Al menys jo ho faig així, però clar, no queda constància a cap acta. I quan es fa la primera reunió de valoració, a la que també han estat convocats, no es presenten ni excusen, imagino que es perquè no tenen res a dir o aportar.
Uy! He començat fen un senzill escrit de cara a l’estiu i me desviat del tema. Bé doncs a la propera seran l’estiu i les vacances.
Per cert, ¡¡¡bones vacances!!!